Django
  | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Sergio Corbucci |
| Protagonistes | Franco Nero Loredana Nusciak Gino Pernice Luciano Rossi Giovanni Ivan Scratuglia Lucio De Santis Eduardo Fajardo José Bódalo Silvana Bacci Ángel Álvarez Cris Huerta José Canalejas Simón Arriaga Remo De Angelis Rafael Albaicín José Terrón |
| Producció | Sergio Corbucci |
| Dissenyador de producció | Carlo Simi |
| Guió | Bruno Corbucci, Franco Rossetti, Piero Vivarelli, Fernando Di Leo, Sergio Corbucci i José Gutiérrez Maesso |
| Música | Luis Bacalov |
| Fotografia | Enzo Barboni |
| Muntatge | Nino Baragli i Sergio Montanari |
| Distribuïdor | Euro International Film i Netflix |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Espanya i Itàlia |
| Estrena | 1966 |
| Durada | 90 min |
| Idioma original | italià |
| Rodatge | Madrid i Espanya |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Basat en | Mercenari |
| Gènere | spaghetti western, cinema d'acció i western |
| Lloc web | surffilm.com… |
           | |
Django és una pel·lícula hispanoitaliana de 1966, escrita, produïda i dirigida per Sergio Corbucci. La pel·lícula pertany al gènere dels spaghetti western. Protagonitza l'actor Franco Nero en el seu debut cinematogràfic en un paper principal, el qual va portar-lo a la fama. Es considera a la pel·lícula com un dels spaghetti westerns que més van trencar amb l'estètica tradicional dels westerns estatunidencs.
La pel·lícula narra les aventures d'un soldat de la Unió convertit en rodamón, i la seva companya, una prostituta mestissa, que es veuen afectats per una amarga i destructiva disputa entre una banda de racistes del sud i una banda de revolucionaris mexicans.[1]
De la mateixa manera que Per un grapat de dòlars, de Sergio Leone, i sorgida amb la intenció d'aprofitar i rivalitzar l'èxit d'aquesta, la pel·lícula de Corbucci és considerada una adaptació lliure i no oficial de Yojimbo, d'Akira Kurosawa.[2]
La pel·lícula es va guanyar la reputació de ser una de les més violentes filmades fins al moment, i se li va denegar un certificat en el Regne Unit fins 1993, quan se li va concedir un certificat 18 (fou rebaixat a un certificat 15 en 2004).[3] Va ser un èxit comercial en la seva estrena, i ha anat guanyant un gran número de seguidors de culte fora d'Itàlia essent considerada com una de les millors pel·lícules del gènere del Spaghetti Western, elogiant-se sobretot la direcció, la interpretació de Nero i la banda sonora de Luis Bacalov.
Tot i que el nom de Django apareix en més de 30 "seqüeles" des del moment de l'estrena de la pel·lícula fins a principis de la dècada de 1970, en un intent de capitalitzar l'èxit de la original, la majoria d'aquestes pel·lícules no foren oficials i no van comptar ni amb la participació de Corbucci ni la de Nero. Nero va reprendre el paper en Django 2 - Il grande ritorno (1987), l'única continuació oficial produïda amb la participació de Corbucci. Nero també va fer un cameo en la pel·lícula de Quentin Tarantino de 2012 Django Unchained, un homenatge a la pel·lícula original de Corbucci.
