Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar

Infotaula de personaFrancisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar
Biografia
Naixement5 setembre 1649 Modifica el valor a Wikidata
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Mort23 març 1716 Modifica el valor a Wikidata (66 anys)
Sevilla Modifica el valor a Wikidata
Virrei de Catalunya
Governador
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióaristòcrata Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsMaría Francisca de Velasco (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
PareÍñigo Fernández de Velasco Modifica el valor a Wikidata

Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar fou un aristòcrata castellà que ostentà el Ducat de Frias amb Grandesa d'Espanya. Fou el virrei de Catalunya en els regnats de Carles II i de Felip V. La manca de respecte que observà a les Constitucions catalanes durant els primers anys del regnat de Felip V fou determinant en la posició catalana durant el conflicte de la Guerra de Successió Espanyola.

Regnat de Carles II

Durant el regnat de Carles II, en el període entre (1696-1697), durant el qual el Regne de França va envair el principat en la Guerra dels Nou Anys, i davant l'imminent setge francès de la ciutat, Carles II d'Espanya va sol·licitar alçar, armar i pagar, a la milícia barcelonina seguint les antigues formes tradicionals, i el 28 maig 1697 es va formar el Terç dels Gremis sota el comandament del conseller en Cap Francesc Taverner i Montornès.[1]

Regnat de Felip V

Durant el regnat de Felip V, en el període 1703-1705. Va començar aquest període substituint a Jordi de Hessen-Darmstadt i durant el seu mandat va aconseguir que gran part de la comunitat catalana l'odiés. El 17 de maig de 1705 Els Vigatans s'aplegaren a l'ermita de Sant Sebastià[2] per signar el Pacte dels Vigatans amb el Regne d'Anglaterra, que facilitaria ajuda militar enfront Felip V de Castella i respectar les lleis catalanes. A canvi, els catalans austriacistes es conjuraven a facilitar el desembarcament de tropes de la Gran Aliança a la costa catalana i es van armar diverses companyies de miquelets comandades per Josep Moragues i Mas,[3] que actuaren obertament controlant les comunicacions des de l'interior fins a Barcelona[4] derrotant les tropes borbòniques al combat del Congost.[5] El juliol es va llançar una columna que va iniciar la marxa sobre Barcelona[4] mentre l'armada anglesa desembarcava novament davant les seves platges disposades a iniciar el setge de la ciutat. Mataró es declarà per Carles[6] i llevà un regiment per ajudar en el setge,[7] i es declaren per Carles Girona i Tarragona.[6] L'ofensiva aliada per ocupar els països catalans continuà i Lleida caigué en mans de Manuel Desvalls i de Vergós el 23 de setembre,[8] Amb la ciutat encerclada, els consellers de Barcelona es van presentar al virrei Velasco el setembre oferint-se a mobilitzar la Coronela de Barcelona, i el virrei, tot i no haver rebut cap dels reforços que havia demanat a la cort Madrid i comptar amb reduïts efectius, es va negar absolutament a lliurar les claus de l'armeria de Barcelona i armar la Coronela, temorós d'un cop militar.[9] Després de la Batalla de Montjuïc i la pèrdua de la fortalesa que dominava la ciutat, el Virrei de Catalunya Francisco Fernández de Velasco, comte de Melgar, signa la capitulació el 9 d'octubre de 1705.[6] És aleshores quan la ciutat s'aixeca contra Velasco i per calmar la revolta, el 22 d'octubre[6] entra a Barcelona l'Arxiduc Carles, que el 7 de novembre de 1705 jura les constitucions catalanes i és coronat com a Carles III d'Espanya,[10]


Precedit per:
Agurto 		Lloctinent de Catalunya
gener de 1696 - 1697 		Succeït per:
Hurtado de Mendoza
Precedit per:
Portocarrero 		Lloctinent de Catalunya
gener de 1704 - 1705 		Succeït per:
Mendoza Caamaño

Referències

  1. ↑ Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 24-25.
  2. ↑ Generalitat de Catalunya. El Govern declara bé cultural d'interès nacional l'ermita de Sant Sebastià a Vic. Generalitat de Catalunya, 21 de febrer de 2012. 
  3. ↑ Albertí, Santiago. Diccionari biogràfic. vol.3 (D-L). Albertí, 1969, p. 290. 
  4. ↑ 4,0 4,1 Juan Vidal, 2001, p. 62.
  5. ↑ Pujal i Carrera, Lluís. General Moragues: pallarès insigne. Aedos, 1979, p. 53-54. ISBN 8470032267. 
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Juan Vidal, 2001, p. 63.
  7. ↑ Reixach i Puig, Ramon. Els orígens de la tradició política liberal catòlica a Catalunya: Mataró, s. XVIII i XIX. Caixa d'Estalvis Laietana, 2008, p. 121. ISBN 8493310964. 
  8. ↑ Esteve Perendreu, Francesc. Mestrescoles i rectors de l'Estudi General de Lleida (1597-1717). Universitat de Lleida, 2007, p. 322. ISBN 8484094545. 
  9. ↑ Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 28.
  10. ↑ Soldevila i Zubiburu, 1963, p. 1110 (vol.1).

Bibliografia

  • Alcoberro, Agustí; (dir.). Àustries contra Borbons (vol.I). Barcelona: Ara Llibres, 2006. ISBN 84-96201-80-5. 
  • Hernàndez i Cardona, Francesc Xavier; Riart i Jou, Francesc; Rubio i Campillo, Xavier. La Coronela de Barcelona 1705-1714. Rafael Dalmau Editor, 2010. ISBN 9788423207503. 
  • Juan Vidal, Joseph. Política Interior y Exterior de Los Borbones (en castellà). Akal, 2001. ISBN 8470904108. 
  • Pérez, Carme. De l'alçament maulet al triomf botifler. Tres i Quatre, 1981. ISBN 9788475020396. 
  • Soldevila i Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya. vol.1. Alpha, 1963. [Enllaç no actiu]
  • Torras i Ribé, Josep M. La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714). Barcelona: Rafael Dalmau, 1999. 
Bases d'informació